lunes, 31 de marzo de 2014

CARACTERÍSTIQUES DEL SO

Intensitat (Depen de l'amplitud): Distingeix un so fort d'un dèbil. 

To (Depen de la frecuencia): Distingeix a un to agut (to alt) d'un so greu (to baix).

Timbre (Depen de la forma d'onda): Distingeix dos sons de la mateixa intensitat i to, però produït per distintes fonts. 


Intensitat: 

La distància a la qual es pot sentir un so depèn de la seva intensitat, que és el flux mitjà d'energia per unitat d'àrea perpendicular a la direcció de propagació. En el cas d'ones esfèriques que es propaguen des d'una font puntual, la intensitat és inversament proporcional al quadrat de la distància, suposant que no es produeixi cap pèrdua d'energia a causa de la viscositat, la conducció tèrmica o altres efectes d'absorció.
 
Per exemple, en un mitjà perfectament homogeni, un so serà nou vegades més intens a una distància de 100 metres que a una distància de 300 metres. En la propagació real del so en l'atmosfera, els canvis de propietats físiques de l'aire com la temperatura, pressió o humitat produeixen l'amortiment i dispersió de les ones sonores, pel que generalment la llei del invers del quadrat no es pot aplicar a les mesures directes de la intensitat del so.

Alçada o to: 
Cada so es caracteritza per la seva velocitat específica de vibraci , que impressiona de manera peculiar al sentit auditiu. Aquesta propietat rep el nom de to.

Els sons de major o menor freqüència es denominen respectivament, aguts o greus; termes relatius, ja que entre els tons diferents un ells serà sempre més agut que l'altre i al revés.

Timbre: 
Si es toca el situat sobre el do central en un violí, un piano i un diapasó, amb la mateixa intensitat en els tres casos, els sons són idèntics en freqüència i amplitud, però molt diferents en timbre. 

De les tres fonts, el diapasó és el que produeix el to més senzill, que en aquest cas està format gairebé exclusivament per vibracions amb freqüències de 440 Hz. A causa de les propietats acústiques de l'oïda i les propietats de ressonància de la seva membrana vibrant, és dubtós que un to pur arribi al mecanisme intern de l'oïda sense canviar. La component principal de la nota produïda pel piano o el violí també té una freqüència de 440 Hz. No obstant això , aquestes notes també contenen components amb freqüències que són múltiples exactes de 440 Hz, els anomenats tons secundaris, com 880, 1.320 o 1.760 Hz. Les intensitats concretes d'aquestes altres components, els anomenats harmònics, determinen el timbre de la nota.

0 comentarios:

Publicar un comentario